La dona que pela patates, entre cortines de pensaments que la descuiden, sol fer agenda prop dels fogons: «he de, podria, hauria de, hagués hagut de, encara no he, després ho faig,…» I això passa molt sovint perquè gairebé en fa cada dia, de patates: a la família els agraden i se les mengen bé, ara bullides, ara fregides, ara purè, ara allarguen un peix, o pollastre, ara acompanyen un ou ferrat… Les patates de les mil cares, en diu el fill gran.
Avui ha anat molt just que no es talla, la dona, pelant-ne, perquè sí que en tenia el tacte i el pes a les mans, equilibrat, al costat del ganivet, però no les veia, no. L’agenda se li ha fet laberíntica i eterna, no en podia sortir, i entre els «hauria de» i els «hagués hagut», s’ha vist tubercle, també, polsosa, subterrània, quotidiana i desvirtuada: bàsica.
La dona bàsica, s’ha eixugat els ulls, perquè algú menut ja la cridava des del menjador. En recuperar la visió, ha vist l’olla gairebé plena, i ha parat el ganivet i ha anat al menjador. El fill li ha preguntat si pelava ceba, però ella li ha dit que no, que patates, i ho han deixat així. A l’hora de dinar tots n’han menjades, però ella no, hauria estat canibalisme.
pd. A la paraula dona, li han tret ja l’accent diacrític. (dóna (de donar) i dona (persona de gènere femení)). Diu que és igual, que no hi veuen la diferència.
Gramàtiques felices 