La dona que pela patates, entre cortines de pensaments que la descuiden, sol fer agenda prop dels fogons: «he de, podria, hauria de, hagués hagut de, encara no he, després ho faig,…» I això passa molt sovint perquè gairebé en fa cada dia, de patates: a la família els agraden i se les mengen bé, ara bullides, ara fregides, ara purè, ara allarguen un peix, o pollastre, ara acompanyen un ou ferrat… Les patates de les mil cares, en diu el fill gran.
Avui ha anat molt just que no es talla, la dona, pelant-ne, perquè sí que en tenia el tacte i el pes a les mans, equilibrat, al costat del ganivet, però no les veia, no. L’agenda se li ha fet laberíntica i eterna, no en podia sortir, i entre els «hauria de» i els «hagués hagut», s’ha vist tubercle, també, polsosa, subterrània, quotidiana i desvirtuada: bàsica.
La dona bàsica, s’ha eixugat els ulls, perquè algú menut ja la cridava des del menjador. En recuperar la visió, ha vist l’olla gairebé plena, i ha parat el ganivet i ha anat al menjador. El fill li ha preguntat si pelava ceba, però ella li ha dit que no, que patates, i ho han deixat així. A l’hora de dinar tots n’han menjades, però ella no, hauria estat canibalisme.
pd. A la paraula dona, li han tret ja l’accent diacrític. (dóna (de donar) i dona (persona de gènere femení)). Diu que és igual, que no hi veuen la diferència.
Gramàtiques felices 
Una dona que es preocupa de no fer sempre les mateixes patates, mai, mai, és bàsica. Tants… “he de fer, hi hauria, podria” són només d’una dona que dóna el millor de si mateixa a tothom que l’envolta.