Agraïment

Sento, en la meva escassa, preuada i buscada solitud, la vostra presència mansa, com el sol apreciadíssim i tímid d’una primavera que no arriba i que tampoc demana res. Com l’onatge platejat i constant, hipnòtnic i compassiu que sempre sé on trobar i per això mai busco.

Sento els meus cabells part de la trena que els dits dels anys han pentinat i repartit amb els vostres, desnuant i nuant episodis que ja formen part d’aquest nostre i peculiar entramat.

I cadascuna és cadascuna amb un deix de l’altra que encara la fa més ella, més tu i més jo.

I em sento afortunada de viatjar amb vosaltres pels entrebancs de la vida que encara no sé què em vol explicar, tot i que alguna cosa em xiula.

Gràcies pel vostre silenci de bosc, per la mirada submarina, i per l’escolta de les meves temudes paraules mudes.

Anuncios

Vacances

Avui m’he trobat una nota escrita per a mi, sobre el pedrís de la cuina, que ahir, havent sopat, vaig deixar olorós i impol.lut.

“Marta,

sé que estan essent uns dies ben densos… sé que et canses de cuidar-nos a tots, sé que fa temps que dines amanides gelades dins el plàstic del tupper trist, per guanyar algun minut que no acaba, tampoc, de ser ben bé per a tu.

Sé que els divendres a les tres sents la fiblada del cansament, precipitant-te en caiguda lliure fins a sentir el xof sobre el terra fred del mosaic que fregaràs per enèssima vegada, d’on recolliràs truita, pizza, verdura o rostit de la sogra. I que ser mare a vegades et punxa, com punxa l’agulla de fer mitja quan va teixint.

Sé que ja no mires sèries, i que t’és impossible llegir, que fas mans i mànigues per encertar el dia que li toca xandall al fill gran, o posar-li fruita o guardar tubs de paper de vàter per fer uns binocles tan importants.

Sé que no t’agrada, ser aquesta. Que enyores tenir la casa neta i plena d’amistats antigues i noves, i fer-los dinar en un migdia calorós, que et falta sovint l’aire bàsic per respirar, i que escriure -com ara mateix- ho fas des de la perruqueria, amb el teclat insoportable del mòbil, quan vas a repintar-te el pas blanc del temps a la cabellera.

Pensa que t’entenc, que t’estimo i que t’espero. Ens en sortirem.

Signat, El Teu Amor Propi.”

I, entre mi, m’he dit: “Ostres: necessito vacances”.

La clau

Busco les claus dins el magma de la meva bossa una mitjana de tres cops al dia. Sempre castigant-me perquè “segur que les he perdut, que ja està, que avui sí que l’he vessada, que sóc una desmanegada, que quin desastre de bolso”.

Avui, buscant, buscant, les he trobades totes: les de casa que mai tinc a mà, les del cotxe, que sempre busco amb pressa, les de la feina, que mai he d’utilitzar perquè sempre hi ha algú que arriba abans que jo, les de la bústia, que em guarda multes i avisos de transportistes que passen cada dia a la mateixa hora per comprovar que no, no hi sóc, …

Totes amuntegades, amb els seus clauers de coloraines, vessant del meu puny ofegat de metall, a qui li agradaria fer girar el pany i sortir.

Però… sabeu…? no troba la clau.

Paisatge submarí

f2082b43ce3afd5063858889d4242492

Cantar fort perquè les onades pentinin les anèmones a l’alçada del pit.

Tossir perquè algun esquelet de corall mort s’ha anquilosat a la gola.

Sentir la fauna i la flora entre els pulmons, i saber que, ara sí, el dins és més ric que el fora.

Deixar-me vessar l’aigua, i viure en el bassal.

 

Curculles

gramàtiquesfelices (1).jpg

Hi he entrat a buscar el mar, però tan sols m’ha ofert la seva panxa de petxina buida. Vista endins, n’he volgut entendre el cargol i m’ha engolit fins a les entranyes de la seva closca, ressonant entre parets nacrades.

Una sala preciosa per saludar-me: “Què m’expliques, avui? Com està l’onatge?”

 

imatge: Edouard Boubat

L’hivern i la font

c408abd8f8576cf4c4a614bb6b74806b.jpgD’entre l’obaga i la molsa, t’esbrino el cant gelat, que es va filtrant per passadissos que encara  sento ressecs. Sobre la pedra torturada pel goteig escassíssim que et cau del trot, s’hi tatua la persistència d’una aigua que  desitjaria  viatgera, carregada de cel i de camí.  Sento els esquitxos, però no els sento, i penso en tots els vianants que, assedegats, deuen haver passat per aquí. Ets la meva font, d’aigua escassa, que bruzeixes discreta i que, com l’aigua d’Heràclit, mai és la mateixa, però sempre sento gèlida.

 

La dona que pela patates

430c777fb83589ce255912735bc8792c

La dona que pela patates, entre cortines de pensaments que la descuiden, sol fer agenda prop dels fogons: “he de, podria, hauria de, hagués hagut de, encara no he, després ho faig,…” I això passa molt sovint perquè gairebé en fa cada dia, de patates: a la família els agraden i se les mengen bé, ara bullides, ara fregides, ara purè, ara allarguen un peix, o pollastre, ara acompanyen un ou ferrat… Les patates de les mil cares, en diu el fill gran.

Avui ha anat molt just que no es talla, la dona, pelant-ne, perquè sí que en tenia el tacte i el pes a les mans, equilibrat, al costat del ganivet, però no les veia, no. L’agenda se li ha fet laberíntica i eterna, no en podia sortir, i entre els “hauria de” i els “hagués hagut”, s’ha vist tubercle, també, polsosa, subterrània, quotidiana i desvirtuada: bàsica.

La dona bàsica, s’ha eixugat els ulls, perquè algú menut ja la cridava des del menjador.  En recuperar la visió, ha vist l’olla gairebé plena, i ha parat el ganivet i ha anat al menjador. El fill li ha preguntat si pelava ceba, però ella li ha dit que no, que patates, i ho han deixat així. A l’hora de dinar tots n’han menjades, però ella no, hauria estat canibalisme.

 

pd. A la paraula dona, li han tret ja l’accent diacrític. (dóna (de donar) i dona (persona de gènere femení)). Diu que és igual, que no hi veuen la diferència.

Viure

bd9afbc804e78a6f91f9238034c73273Arribo fent força, tibant les regnes, amb els cavalls desbocats. Penso en tu i se m’esberla la realitat que, mentidera, se m’havia figurat benigna, garantida, benèvola.  M’acuso d’innocent mentre el cor em crida a la gola un silenci gelat. Respiro i penso qui seré jo d’aquí uns minuts, quan et tingui al davant, a tu i al teu camí, que tan de bo no s’augurés tan curt.

De la mà del teu fill, a qui adoro, entro a la cuina, i t’hi reconec adolorida, al sofà, prop del foc que t’escalfa la teva, de flama, que tentineja. I t’esforces per somriure’m i fer-me lloc a la vora de la teva vida que tremola. I em confesses que tens l’equipatge fet, que només et falten alguns permisos, mentre la tardor, que gairebé no pots percebre, t’acompanya en cada fulla que voleia.

No hi ha condescendència, ni auguris, ni futur. Només hi ha el respecte, el silenci, el present. I l’admiració i la companyia, que ja no sé si la dono o la rebo.

Gràcies, per aquesta lliçó de vida.

Vivim i ens morim.