L’atractiu del taxidermista

16aab1fd3b7b796706a032dcd08f9502

Vaig trucar a la porta d’aquella consulta que semblava un garatge i me la va obrir un home vell i desmanegat, amb davantal de plàstic, que em deia que ja feia estona que m’esperava. Vaig mirar el rellotge per confirmar que, efectivament, no feia tard.

La penombra de la sala em va inquietar, i mentre el seguia entre la quantitat de pilons i pilonets d’objectes intuïts, vaig agraïr la poca claredat en l’estança que s’anava dibuixant més enllà dels objectes: olor química i soroll de taller. Voleiant pols de serradures, l’esgarrifança del guix, la força dels tensors, els crits de les agulles, el descans de les plomes i les pells. En algun lloc hi ha els ulls de vidre, vaig pensar, i un calfred va recórrer la meva espinada torta i viva. Inconscientment, els ulls em buscaven el cubell de dessagnar que, per sort, devia restar a les fosques.

Aquell home em mirava de fit a fit i, sota l’escrutini morbós dels ulls del depravat, em va allargar una cadira anodina i freda, i m’hi vaig asseure, tensa i anodina, també, entre aquell caos de coses mortes. Em va dir que el més difícil era anar-hi, que molt bé, que la pitjor part era decidir-se i que, mira, ja hi érem pel tros, que en un moment m’explicaria com anava tot el procés i que, en un tres i no res, quedaria perfecta per a la posteritat, que tenia potencial, potser fins i tot més que viva, que em faria uns “arreglos”, que si pogués veure, m’haurien encantat.

Potser el que em va impressionar més van ser les neveres, “aquí, depenent del pes i l’alçada, hi passeu una bona estona. Hem d’assegurar la congelació per poder-vos fer un bon motlle, necessitem rigidesa, imagina’t fer un motlle amb un cos gaire tou… no, malaguanyat guix. Si queden imperfeccions en el motlle, la fibra de vidre les replica i després es fa difícil tensar-hi la pell amb versemblança, que la taxidèrmia és això… és tensar la pell com si fossis viva, m’entens? La nostra és una feina d’artistes i vol el seu temps!”

Ja sé que m’hi vaig posar jo sola en aquest embolic, pel meu compte, a través del telèfon d’un amic que també estava cansat de tot, “del cada dia monòton i cabró” que deia ell, i que la promesa de romandre en aquesta vida enllà del temps i sense patir, sense opinió, sense resistència ni esforços per comprendre ni fer-se comprendre, a estones, també m’havia semblat bona idea. I de les vísceres què en feu?- vaig i li pregunto, com un acte reflex – No t’ho prenguis malament- em va dir, traient la lupa del calaix i acostant-se’m per mirar-me els cabells i la duresa de la closca- però aquí les vísceres i altres òrgans interns no ens interessen gens i, simplement, els llencem. No es congelen prou bé i si no ho extirpéssim, sempre hi hauria un degoteig que acabaria fent malbé la peça, massa humitat… i la ferum… No hi ha opció, de l’interior n’hem de prescindir. Passar a la posteritat té aquest preu, però no t’amoïs que em comprometo a deixar-te les pigues a lloc i els ulls verds perfectes. Mira, per fi podràs deixar de tenyir-te! I molt bé aquesta closca, crec que pot quedar molt bé, sí senyor, molt bé!

Així què? quan comencem? Tinc un forat per dilluns vinent i s’hi m’hi poso de valent, amb una setmaneta et deixo a punt per l’eternitat. Què me’n dius?

Si bé la idea de romandre en aquesta vida sense patir em feia prou el pes, el fet que llencessin el meu interior ves a saber on, em va dissuadir de qualsevol idea de posteritat. Vaig desistir de la cita, prèvies disculpes a l’amfitrió per haver-li fet perdre el temps. Es va enfadar, diu que cada cop li passa més, que la gent no assumim que tot té un preu, que ens pensem que viurem per sempre i a la fresca. Li vaig donar la raó, li vaig dir que sí, que som uns immadurs i vaig fugir d’aquell garatge amb prou ganes de viure, agraïda de refusar fer bonic en alguna paret empaperada, acumulant pols, amb ulls de vidre verdíssim.

 

Anuncios

Sorpresa!

Captura de pantalla 2019-09-12 a les 23.12.13És ben curiosa la manera que els finals tenen de presentar-se. Sembla que arribin de cop, irrompent, escandalosos, ocupant, egòlatres, el tron dins la sala gran, i abandonant, rotundament, tot el que els ha precedit, amb un cop de porta, deixant només el silenci i el desencaix darrere seu.

Però no, jo sé que no, que els meus adéus es coven en nius fets de dies com branquillons, en els litres perduts pel degoteig d’aixetes que mai han acabat de tancar bé, en els milions de paraules esmerçades en paràgrafs que no he entès, en les incomptables i diminutes partícules de pols que han anat cobrint la rabiosa novetat fins a atenuar-la amb el color tediós que tan m’avorreix.

Se m’anuncia un adéu de branquillons i gotes i paraules i pols. I no podré dir que m’haurà assaltat per sorpresa, però quina sorpresa sentir-lo ja avui, i notar el retrunyir de la porta en algun corredor d’aquest cos que sap poca cosa, però que intueix de meravella.

 

 

 

No entenc la proposta.

Per la finestra mig oberta ja s’hi escolava el setembre dubtós, tan ple d’opcions i de propòsits, tan gustós d’expectatives, tan carregat de començaments que, amb els anys, li han anat fent tanta mandra.

S’havia assegut uns segons a la butaca de la sala que abans havia estat el seu estudi i que ara era ple d’aquells trastos que es guarden per si de cas i que mai més ho és.

En el bleix desmenjat que feia voleiar les cortines endormiscades, s’hi escolava, també, l’spoiler del concert de la nit. “Festa Major”, es diu. I sent l’úlcera que la punxa, mentre, somorts, els fragments de cançons de les proves de so, li expliquen la festa abans de la festa.

Polsosa com un Ventafocs, des d’aquell escriptori dels mals endressos, carregat de futurs que no han estat, va tenir la certesa que aquella música que sonava ja no era per a ella, igual que ja no eren per a ella les hores èbries de matinada, ni els vestits estrets, ni les nits estrellades de petons fugaços, ni els neons de bar, ni el bany nu i despreocupat al mar tebi del capvespre, en un dia no festiu.

Però el setembre, insistent, s’escolava, incansable i aliè a aquest sentir de nina vella, per la maleïda finestra resseca pel sol de l’estiu, fent ballar les cortines mandroses, amb aquella irritant lleugeresa, ara que la vida, al seu aire, li havia fet tan estrets els camins.

Setembre a la finestra, i ella no entén la proposta.

Aquarel.la

Aquesta pluja refrescant-me el cervell de llamborda, brunyida i escaldada pel sol de justícia i l’erosió dels turistes.

Aquesta pluja esbandint-me els cabells de tota la sorra de totes les platges on voldria haver reposat.

Aquesta pluja ficant-se’m més endins que el cos, l’abeurador assossegat per als cavalls desbocats sota la pell que xiscla voler viure.

Aquesta pluja desfent els sopars a la fresca, la roba escassa, els gelats amb permís, la menta.

Aquesta pluja xiuxiuejant-me (o ximximejant-me), freda, tota la mandra de tots els setembres.

L’aquarel.la, aigualint la festa.

Convençe’ls-en

43386644_918213458364646_249650527472713728_n.jpg

S’irrita quan se li apilonen, inevitablement, sobre el full i, amb el bolígraf barruer, els vol convèncer de fer la vertical, el pi, un salt mortal. Però els impostors no són fàcils de manejar, fan trampa, i aquestes carcasses mortes, xucladores d’identitats properes, es trepitgen, com contorsionistes mal girbats, anxovats en finals de frases asfixiades per un punt urgent i autoritari (i punt!) que podria foradar el paper.

Fent-se els desnerits, els mosqueta morta, mínims i molestos com la sorra a la sabata, l’obliguen a parar quan vol córrer i a recalcular, amb ull de manobre, els riscos d’alçar una paret ben normativa, però, alhora, impronunciable. Se sent imbècil entropessant en la trampa del balbuceig que ell mateix s’ha parat, i enervat, com el cambrer que eixuga amb la baieta els cafè que ha vessat, falca els coi de pronoms amb desfici, administrant guionets aquí i allà, com l’argamassa que cus les engrunes que, d’una bufada, podrien arribar a sortir volant del paper.

I ell allà, assumint el repte amb ofici, pentinant la cabellera nuada dels mots que no es volen endreçar. Llavors l’artista hi cau: és l’apòstrof. I els pronoms, ara sí, febles, com canalla amenaçada (“ves-al-teu-lloc-ara-mateix-si-no-vols-que-passem-a-majors-que-sóc-ta-mare-i-de-moment-aquí-encara-mano-jo”), es deixen mig moure, sense ganes però obedients, pel tallar i cosir del pobre home que, amb el cap a petar de normes antigues, recitades per dones com lloritos, per fi troba com fer endreça ( aquí em menjo una e, aquí hi va apòstrof i allà un guió).

I després de tanta guerra, la paret aguanta i l’autor (que se l’ha ben guanyada l’autoritat) aixeca el cap, victoriós i satisfet, i davant l’absència de qualsevol ovació, s’adona que aquest ofici seu, amb sort, li farà passar gana.

És normal

7abb260f17fdb9effdecb46db4221461

És normal que la nena xiscli com una esquerda trencant la pau de la nit, que de tan fosca, no li agrada a ningú, filla meva, aquesta nit. I és comú que vulgui llençar la tassa d’ansa apedaçada i esmalt escantonat que em vas portar de tant lluny i que, sobre tot, fa joc amb la teva.

És totalment normal que em faltin, de vegades, costelles amb aquests pulmons que respiren tan poc. És normal, doncs, que m’ofegui una mica i que necessiti un vers com l’espígol, que vingui a fer-me net per dins.

És normal que et busqui a hores en què no t’he de buscar i normalíssim que no et trobi perquè tu has sortit abans a buscar-me. I per això, també és normal que ja no ens trobem tant. Perquè és normal que sempre estiguem en ruta.

Comprendre, literalment.

fb0bc762adf63c69e146a7aa6ccfc44f

Sempre he sabut que la mare va ser-ho una mica per força. I tot i així, la roba plegada. Al seu lloc. I la meva cua pentinada fins a fer mal. El caminar a destemps pels carrers de sempre, entorpit per aquell sot tan conegut, talons de plom que fan difícils les coses senzilles: comprar el diari, anar a buscar el pà, fer el llit.

Desperta, amb els ulls tancats i el somriure invers. D’això en deia descansar. La bata ampla, els músculs flàccids. Les paraules com escates. Mai un poema. Potser les flors.

I fer un mos a mig matí, omplint el diari d’engrunes, mentre li sento el mastegar.

Des de l’atalaia, la vida no la toca i els judicis vénen i van com corbs missatges buscant on desfer una presa.

Un dia, a l’hora d’esmorzar, la mare li va dir a ma germana que s’acabés la llet i ella, que no se la volia beure, va agafar la tassa i, en un descuit de vigilància, va regar les plantes. L’endemà a la cuina ja no hi havia flors i mai més n’hi va haver.

“Tens clau?” em diu ara que ja fa anys que no visc amb ella, que tinc casa meva, jo, amb una porta estranya que ella no sap obrir, perque és corredissa i no pica i tampoc dóna a cap rebedor. I li dic que sí, que ja en tinc de clau, rastrejant en la pregunta algun deix d’invitació. I hi afegeixo “recorda’t de treure la teva del pany, que si vingués, tampoc podria entrar”.

Li amago. Li amago com d’infeliç sóc, de vegades, cuidant els bessons. I li amago perquè no li vull veure el “ja t’ho deia” als ulls. No vull trobar-me amb ella quan em sé trencadissa perquè sé que no m’agafarà amb cura i m’esquerdaré una mica més.

Però m’ho veu, és ma mare! La mare de bessones que veu la seva filla bessona, també mare de bessons. Com matrioixques que es contenen i es comprenen secretament l’una a l’altra sense estar, gairebé mai, d’acord en res.

I en aquest silenci tan poblat de reclams infantils, ens trobem, ella i jo, a l’uníson, en un sospir adaptatiu, veient com s’acosten, de biaix, els dubtes, preguntant-nos si d’aquí vint anys, els bessons s’amagaran també de mi perquè no els esquerdi.

El pal que aguanta el cotó de sucre

1ad94063e880f6b7d2634e0b474f3264Jo sóc el grill que amplifica els silencis nocturns en parcs desolats. Potser un tro llunyà que no arriba. Jo sóc el nus a la gola i el viure endins. Jo sóc la festa selecta on vas a papar per atzar o per error. Sóc la cova després de la bardissa. I la bardissa mateixa, que cremarà al foc d’una llar plena de fills, crepitant els contes que també jo sóc i que, segurament, ens passaran.

Perquè jo em digui Marta Masó Puig, hauran de passar encara alguns dies, molta tinta i alguna absència. Acostumada a la fusió amb la germana idèntica que, de vegades, ella fa de mi i jo d’ella, se m’esborren els contorns i, espantada, nedo difusa fins a l’illa d’algun recipient que em pugui contenir.

I la bestiesa del món bategant per a mi, no em sembla suficient per fer-me present, per concretar-me? Sí, en excés! La bestiesa del món és tanta, que m’embafa: és, a la fira del barri, el cotó de sucre que desapareix sobre la llengua, i jo el desig de trobar el pal, senzill i mediocre, que l’aguanta.

Soror.

Quan em busques, amb ulls felins, els inevitables defectes. Quan em culpes perquè necessites justificar els teus passos. Quan em dius que les coses no es fan així, sinó com tu has après després d’equivocar-te. Que què et pensaves, ànima càndida? Que on vaig així de tapada o destapada. Que, com tu, estigui pels fills i que, des de l’embaràs t’has engreixat molt, no? I no redueixes jornada? O plega. Que li plegui la roba, la hi renti, la hi planxi, la hi desi. Que el deixi conduir, tastar el vi, descansar. Que els homes són així, millor que ho aprenguis ràpid. I no beguis cervesa, i deixa’t els cabells llargs, i reserva’t l’opinió. Que digui sempre que sí. Que renunciar forma part del nostre camí de dones.

Soror, no et trobo.

Llamps i trons

20190724_2256018967791873233668490.jpgFa dies que l’aire em sembla d’un espès de pluja, d’una densitat que sospito perillosa i que, estranyament serena, va donant volum a un esquelet gairebé sense músculs.

I com el crit que es cova de lluny, en algun moment, irromprà la tempesta i xisclarà, imparable, els desencaixos i decepcions, com udols insoportables desfent-nos els timpans.

Tronaran les paraules que hem esquivat i, elèctriques de llamp, ens deixaran cicatrius a l’alçada de la nostra inhàbil destresa.