La fondària de la cova li ha guardat l’ànima tot l’hivern, segurament, per estalviar-li la fam i la nevada sobre el seu cos mamífer, carregat de necessitats. Avui, però, per instint diria que els ulls se li volen obrir, abandonant la letargia pastosa d’estómac prim i ossos amuntegats. Els mous molt poc, el ossos, i infla el tòrax: sóc aquí – es dius- sencera, malgrat tot. L’Úrsula mobilitza les extremitats de vidre mentre revisa la cova amb aquests ulls experts en contorns grisos, pleníssima de la seva olor estancada, del seu alè minso, del seu repòs de somnis rupestres, que s’han anat estampant sobre les parets limitants i protectores del seu pis.
Un rumoreig fora de l’habitacle – o de l’habitació- li activa l’instint. L’orella incrèdula. Un pas. El cos respon. Es desplaça lentament, seguint aquest indici hipnòtic. L’orella s’arrapa a la porta. El musell xucla l’olor que es filtra per l’escletxa que porta a fora i l’estómac- la víscera- també respon. Llavors s’adona que no podrà quedar-se per sempre allà a dins: té gana. Aliment, vol. Sortir. Menjar. La seva pròpia natura l’empeny i la polsa per dintre, talment com si volgués tocar-li el timbre, però per sortir.
Un fil de llum es filtra entre el rocam amuntegat – o al llarg del perímetre de la porta del celobert – i juga irisada sobre el seu cos, serpentejant-li camins lleugeríssims. En ressegueix el recorregut inestable sobre la pell – o el pelatge – i l’Úrsula s’adona de com li han crescut les ungles – o les urpes.
Pensa en la roca que bloqueja l’entrada, o la sortida – o en la fusta que li fa de porta en aquest pis hivernal. Pensa en com limiten els dos paisatges, la vida vella i la vida nova, encarades sobre la superfície de fusta que els fa de frontissa. Aquest punt de gir, la incomoditat d’aquesta polaritat sobre la seva matèria porosa, dialogant, envernissant-la amb arguments per totes bandes: el silenci, l’hivern i la densitat de dins, contra el murmuri, el sol, la lleugeresa de fora. Obrir la porta – o moure la roca – li assegurarien la oportunitat i l’espant d’un paisatge nou.
Deixa que la mà obri la porta- o, amb el cos contra la roca, la desplaça la llosa – assumint la por de trobar-hi un apocalipsi.
I així és. La fi del seu món uterí, amic de l’avern i de les arrels a cegues, és ara el desconcert del sol també encegador. És el rierol fill del desgel ressuscitant-la i el llenguatge del brancam regenerant-li imparablement el nom. S’espanta davant tot aquest impuls que la convida, i es frega les lleganyes, com crostes de teranyines d’una vida passada. La vista, a poc a poc, se li acostuma a la llum i a la perspectiva, a l’espai que pot cavalcar només amb una llambregada.
No han de passar gaire hores perquè l’Úrsula es pregunti si aquestes ganes de viure són sanes, vingudes així, d’entre els boscos, tan desproporcionades, tan animals. No sap si el narcòtic de la llum caient, per fi, cel avall, caminant-li el rostre, li és massa atordidor per poder seguir pels camins sota mínims d’aquesta ciutat que la disgusta. No sap si aquest formigueig que sent als braços, com milers de mosquits acròbates, és seu o del paisatge, si aquesta saba és seva o si és la natura qui li bombeja per dins un eixam de missatges.
Sigui com sigui, aturada davant l’espai que ha deixat la porta – del pis o de la cova, no importa – en obrir-se, l’Úrsula té la certesa que l’hivern es va desfent a les cingleres i que, a la plana, ja exploten els bulbs enterrats de les tulipes, esquitxant-la inevitablement de coloraines, estampant-li, tropicalment, l’iris mat de l’hivern.
Gramàtiques felices 