Poema de fer anys

115e04f2a046bb10159804f55b6ad77e.jpgQue la nostàlgia de la pluja, avui, em sembli refrescant. Que la solitud que tan mastego, ara em faci sentir lleugera. Que si em trenco no sigui pels ossos, sinó per idees que s’hi assemblin tant que les desestimi. Que la boira sigui, cada cop més, filla del paisatge i no tant dels meus ulls. Que el dubte m’encengui la vida i no apagui els motors. Que fer lloc a l’amor sigui car -d’acord- però possible.

Que pugui ser més autora que deutora.

I que compti amb mi per anar per la vida.

 

 

A recer de l’arrel

M’agradaria tant trobar la vella cova en la boscúria frondosa de les teves mans còncaves i sàvies. O el retir, també, en cada arruga silenciosa que et marca la vora dels ulls, on de jove, segurament, la pell tibant cridava infatigable, tant com la meva crida ara.

Voldria fer una pausa al recer discret que et buscaria darrere el lòbul, ja flàccid, de la orella on fa temps hi deuria tremolar l’escalfor roja del robí xiuxiuejant desitjos, gronxant-se’t des de l’arracada seductora.

I trobar l’oasi que se t’obre al pit, per als animals assedegats com jo, tan ferits i acomplexats, que se te’l beuríem golafres de descans, però que amb l’assossec i la fermesa de la remeiera, vindries i ens convenceries amb paraules com ungüents, fets de la veu untuosa i guaridora de qui ja ha viscut tant.

Quanta tendresa m’arribaria, viatjant pels passadissos que connecten les dècades, superant la ciència i el rigor, embolcallant-me sàviament en aquesta nit que detesto, acollida en la teva onada mansa, mentre em cargoles els rínxols entre aquests dits que no demanen res, com si insistint en la seva forma, en la meva forma, em diguessis que no sóc un error, que tot és on cal i que, com un nét que busca conèixer el llinatge, troba el seu lloc essencial, aferrat a l’arrel viva i més vella dels seus.

Però ni tan sols et puc recordar, només puc imaginar-te a través d’aquestes paraules que em fan, ara, tanta companyia.

El regal que s’amaga

Encara al llit, una llambregada m’enrampa el cervell: hi ha un regal perdut. El meu. Fa dies que no hi he pensat i ara no sé on és. Aquesta propera nit, és la nit de reis.

Acallo la descàrrega perquè tinc son: després el busco, em dic. Diria que el vaig deixar al safareig, així els nens no el trobarien. O potser a l’estudi, però quan hi vaig fer endreça l’altre dia no tinc present haver-lo vist. Bé, no passa res, no es pot haver perdut, el regal és a casa, segur!

Però en el meu cos hi queda l’ombra de l’espina que es va fent lloc, rautant-me, carnívora, i el so del seu nyic-nyic masegant-me l’humor es fa insistent com el tic-tac del rellotge que abans no percebia i que ara em sembla odiós, i és així com vaig acollint aquest corcó contra la meva voluntat i ostres… ja no puc dormir.

Fastiguejada, activada per aquest rau-rau obsessiu i neuròtic, obro la porta del safareig, ha de ser aquí, en una bossa de paper de la qual no recordo el color… però, no hi és.

L’ansietat puja. I, ara encara no ho sé, però ja tots els camins que avui faré per casa estaran marcats pel rastreig de trobar el regal: m’adonaré de la pols que hi ha a tot arreu, de l’olor artificial dels armaris que no obro, del desordre al sabater, de la roba que sembla d’una altra, de quant temps que fa que la guardo, de les joguines de criatures que ja no ho són i de tot l’espai que ocupen les coses mortes. Potser, emprenyada, n’apilaré algunes per llençar-les. No ho sé fer diferent, encara, els adéus em costen.

I després faré el dinar, plegaré roba i voldré llegir, però ho faré tot a mitges, perquè encendré el fogó sospitant d’un calaix que fa temps que no obro, o plegaré la roba pulcrament, però amb la responsabilitat d’haver perdut el meu regal, culpable del desordre i l’amuntegament. Llegiré lletres soltes i inconnexes d’algun llibre que postposo, mentre, catatònica, pensaré en quina vida s’ha convertit la meva vida, que vaig perdent els regals garantits, quan ja no espero que algú m’encerti els desitjos.

I, al vespre, després d’haver vist tres veïns amb túnica i sense camells, no hauré tirat, encara, la tovallola, i acabaré d’embolicar els regals que sí que controlo i els col.locaré sobre el platet de cada criatura potser amb el seu nom en majúscules, que així el gran ho podrà llegir. I el meu plat estarà buit, i em sentiré estúpida. I encara m’hi sentiré més quan els fills, demà matí, em mirin amb cara de llàstima i no pugui dir-los que he perdut el meu regal, perquè, per a ells, els reis són encara màgics, i no van perdent les il.lusions en els forats negres i domèstics del cada dia. Llavors, possiblement, ells també pensaran que la seva mare ja se’n surt prou, però que potser s’hi hauria d’esforçar una mica més, si vol rebre regals l’any vinent.

Contenta de veure l’encert dels regals dels altres, els faré xocolata desfeta en pijama, i jo, que sóc la-dona- que-perd- els-propis-regals, n’esmorzaré només la olor, perquè, posats a restar-me plaers, hauré decidit, segurament en aquell precís instant, que em cal fer dieta després dels torrons que aquest any no m’he menjat.

Pels ninges!

Captura de pantalla 2019-12-27 a les 12.07.08.png

No és la taula tradicional de sempre: hi fa molt més sol i s’hi respira aquell permís de vacances d’adult, sense horaris, ni deures, ni pares.

Persuadim els fills per fer un vermut que faci de dinar. Els diem que estem molt “locus”, que què els sembla si, per un dia, fem un pica pica ple de patates i olives i refrescos i passem de dinar, a no ser que algú tingui més gana. Tots tres ens miren amb cara de “per fi ens heu entès!”, però al fill gran de seguida li endevino la sospita, sap que alguna cosa falla, però, davant la oportunitat de dinar amb aquàrius, calla i, jugant fort,exigeix croquetes, també.

A la terrassa d’un bar qualsevol, en cadires de plàstic resseques, seiem tots cinc: els més petits, tot i seure-hi de genolls, gairebé no arriben a taula, però el gran seu com un homenet al meu costat, i me’l miro a través de la distància ombrívola de les ulleres de sol, satisfeta de poder anar veient qui va essent.

Quan arriba el menjar a taula, el sol tremola una mica. És hivern, però no ho volem veure. El pare distribueix la beguda sota la mirada del cambrer que es cansa només de veure’ns, i, per enèsima vegada, reubico la coca-cola zero i la cervesa (després tornarà a passar amb el compte i el cafè sol).

Amb els gots plens, els dic “brindem!”, com en un impuls per celebrar la vida minsa que respirem, avui que no hi ha restriccions. El pare assenteix i s’aventura a posar-hi paraules amb un “brindem per…” quan és interromput per una veu solemne i impostada sortint de la boca del fill gran que, alçant l’Aquarius com un cavaller artúric, diu “brindem pels ninges!”.

Se m’enfonsen les idees i em miro el pare – buscant-hi algun rastre del qui fa molts anys havia estat el meu nòvio- i li dic “Pels ninges! Sí senyor!”, mentre s’obren camí un parell de llàgrimes ínfimes dibuixant reguerons sobre la pell lilosa de les ulleres tapades amb bbcream. Llàgrimes perquè fa dies que un ull em plora sol, o perquè hem trobat un moment per descansar, o per perquè per fi nosaltres som els únics pares de la taula, o perquè els ninges, en realitat, som aquest home i jo, que fa mesos (anys!) que remem sense mirar-nos, i que ens retrobem fugaçment el dia de Sant Esteve, fent vermuts a ple sol i brindant perquè, en realitat, necessitem creure en el futur.

Pels ninges, doncs.

Missa del gall

10b215bf0f6eca04a62a51c747defe91.jpgM’ha semblat graciós que s’hagi mort avui, si és que la mort pot fer gràcia- em dic, mentre anoto malament la data- 25 de desembre de 2020, ai 2019. I la seva cara ja se m’esborra, i es confon amb altres becs i crestes, tan vulgars i desapercebudes, si no ets de ciutat.

I es mor, sense nom i mig afònic, després de sobreviure a la seva exigent mestressa,  després de cantar, roncs, tantíssims matins. Em costa imaginar-me el funeral per a un gall ronc, però potser li hauria agradat un enterro amb tots els ets i uts, amb flors caríssimes, cants de coral i una bona missa. Però ens ha semblat que dues misses del gall en menys de 24 hores, era massa… De fet, no sabem si ahir a les dotze de la nit, ell mateix hauria pogut assistir a la primera. No hi ha hagut rigor:  ni autòpsia, ni causes, ni hora de la mort. Només l’àvia s’ha trobat el cos mort del gall, sobre la gallinassa d’un tancat on hi creixen més herbes que gallines.

Descansa en pau, bèstia emprenyadora. Et faríem dues misses, però la veritat és que no hem anat a cap.

 

Candor virginal

virgo

Després que les fulles sobreres s’han descompost, la nit s’ha fet ben negra.

Fins avui , que la balança tremola i la primera promesa de llum fa sospitar la fosca: de la constel·lació més pura, en sorgirà la llum celeste, donant hortizó a la terra que ara cova  les llavors en la mort del renéixer, colgades i a les palpentes, al silenci del batec antic.

Així és com sabem que, sota la manta blava de l’hivern savi, més enllà de la pell trencadissa i el gebre feridor, la natura ens confirma els seus plans, sense malícia.

Les dones que es trenquen

Les dones que es trenquen són d’una natura tan fèrtil que, dels estrips de la pell, els n’haurien de brotar lliris, com els que abans duien a la mà.

I són tan valentes que, aterrades, s’engrunen com les crostes del pà sec sobre la taula on han donat i donen de menjar a tanta gent, cada dia.

I és que les dones que es trenquen, ho fan per llocs gens literals…de vegades per l’estern, deixant el cor ben a l’abast, o pels cabells, desbocada intuició, o pel lacrimal que drena la pluja que els refresca l’ànima.

També es trenquen pel vers de certeses granítiques, o per la lluna i per la pruna al vaivé del bressol, o per l’univers que es constel.la, o pel pit que tant ha nodrit, o pel silenci, o pel crit.

En cada esquinç obert sobre cada cos de cada dona que es trenca, com una agulla de cosir, s’hi enfila el bleix tendre i compassiu que les lliga als qui, darrere seu, han de venir.

Que preuades, les dones que es trenquen, que amb la bellesa de la seva veritat crua, ens regalen la seva empremta.

Consells per perdre’t de vista.

Si mai volguéssis defugir-te, oblida’t dels camins de pastor i de la regalèssia que hi brota als marges.

Si volguéssis silenciar-te, t’hauries d’oblidar, també, del rumoreig dels boscos bategants de saba i dels crepuscles hivernals que llangueixen en tardes gelades que perceps resguardada dins el confort del teu abric.

I si, definitivament, et convencessis de perdre’t de vista, t’hauries d’allunyar del trànsit del riu, del sotabosc humit enfilant-se’t pels narius i de la fertilitat dels hibiscus.

Però si, contràriament, al final et volguéssis seguir, si després de tot et triessis a tu, segurament t’espantaries de sentir com et xiulen, huracanats, els dubtes a les entranyes i de com algunes paraules se’t claven com bisturís. I ja t’alerto que per les esquerdes de la pell te’n sortiria la por salvatge de veure’t sense ruta, mentre aprens a deixar-te caure els dols i les renúncies, despresa i vella com la mateixa tardor.

I si, tot i així, t’hi atrevíssis, si tot i així pressentíssis l’encert de trobar-te, llavors ves al riu i escolta’t el bosc, flaira les flors i ressegueix els camins perduts dels pastors, com pètals guaridors sobre la teva pell ferida. I potser, d’entre les filagarces d’aquesta pell esquinçada, puguis tocar-te l’ànima.

L’atractiu del taxidermista

16aab1fd3b7b796706a032dcd08f9502

Vaig trucar a la porta d’aquella consulta que semblava un garatge i me la va obrir un home vell i desmanegat, amb davantal de plàstic, que em deia que ja feia estona que m’esperava. Vaig mirar el rellotge per confirmar que, efectivament, no feia tard.

La penombra de la sala em va inquietar, i mentre el seguia entre la quantitat de pilons i pilonets d’objectes intuïts, vaig agraïr la poca claredat en l’estança que s’anava dibuixant més enllà dels objectes: olor química i soroll de taller. Voleiant pols de serradures, l’esgarrifança del guix, la força dels tensors, els crits de les agulles, el descans de les plomes i les pells. En algun lloc hi ha els ulls de vidre, vaig pensar, i un calfred va recórrer la meva espinada torta i viva. Inconscientment, els ulls em buscaven el cubell de dessagnar que, per sort, devia restar a les fosques.

Aquell home em mirava de fit a fit i, sota l’escrutini morbós dels ulls del depravat, em va allargar una cadira anodina i freda, i m’hi vaig asseure, tensa i anodina, també, entre aquell caos de coses mortes. Em va dir que el més difícil era anar-hi, que molt bé, que la pitjor part era decidir-se i que, mira, ja hi érem pel tros, que en un moment m’explicaria com anava tot el procés i que, en un tres i no res, quedaria perfecta per a la posteritat, que tenia potencial, potser fins i tot més que viva, que em faria uns “arreglos”, que si pogués veure, m’haurien encantat.

Potser el que em va impressionar més van ser les neveres, “aquí, depenent del pes i l’alçada, hi passeu una bona estona. Hem d’assegurar la congelació per poder-vos fer un bon motlle, necessitem rigidesa, imagina’t fer un motlle amb un cos gaire tou… no, malaguanyat guix. Si queden imperfeccions en el motlle, la fibra de vidre les replica i després es fa difícil tensar-hi la pell amb versemblança, que la taxidèrmia és això… és tensar la pell com si fossis viva, m’entens? La nostra és una feina d’artistes i vol el seu temps!”

Ja sé que m’hi vaig posar jo sola en aquest embolic, pel meu compte, a través del telèfon d’un amic que també estava cansat de tot, “del cada dia monòton i cabró” que deia ell, i que la promesa de romandre en aquesta vida enllà del temps i sense patir, sense opinió, sense resistència ni esforços per comprendre ni fer-se comprendre, a estones, també m’havia semblat bona idea. I de les vísceres què en feu?- vaig i li pregunto, com un acte reflex – No t’ho prenguis malament- em va dir, traient la lupa del calaix i acostant-se’m per mirar-me els cabells i la duresa de la closca- però aquí les vísceres i altres òrgans interns no ens interessen gens i, simplement, els llencem. No es congelen prou bé i si no ho extirpéssim, sempre hi hauria un degoteig que acabaria fent malbé la peça, massa humitat… i la ferum… No hi ha opció, de l’interior n’hem de prescindir. Passar a la posteritat té aquest preu, però no t’amoïs que em comprometo a deixar-te les pigues a lloc i els ulls verds perfectes. Mira, per fi podràs deixar de tenyir-te! I molt bé aquesta closca, crec que pot quedar molt bé, sí senyor, molt bé!

Així què? quan comencem? Tinc un forat per dilluns vinent i s’hi m’hi poso de valent, amb una setmaneta et deixo a punt per l’eternitat. Què me’n dius?

Si bé la idea de romandre en aquesta vida sense patir em feia prou el pes, el fet que llencessin el meu interior ves a saber on, em va dissuadir de qualsevol idea de posteritat. Vaig desistir de la cita, prèvies disculpes a l’amfitrió per haver-li fet perdre el temps. Es va enfadar, diu que cada cop li passa més, que la gent no assumim que tot té un preu, que ens pensem que viurem per sempre i a la fresca. Li vaig donar la raó, li vaig dir que sí, que som uns immadurs i vaig fugir d’aquell garatge amb prou ganes de viure, agraïda de refusar fer bonic en alguna paret empaperada, acumulant pols, amb ulls de vidre verdíssim.

 

Sorpresa!

Captura de pantalla 2019-09-12 a les 23.12.13És ben curiosa la manera que els finals tenen de presentar-se. Sembla que arribin de cop, irrompent, escandalosos, ocupant, egòlatres, el tron dins la sala gran, i abandonant, rotundament, tot el que els ha precedit, amb un cop de porta, deixant només el silenci i el desencaix darrere seu.

Però no, jo sé que no, que els meus adéus es coven en nius fets de dies com branquillons, en els litres perduts pel degoteig d’aixetes que mai han acabat de tancar bé, en els milions de paraules esmerçades en paràgrafs que no he entès, en les incomptables i diminutes partícules de pols que han anat cobrint la rabiosa novetat fins a atenuar-la amb el color tediós que tan m’avorreix.

Se m’anuncia un adéu de branquillons i gotes i paraules i pols. I no podré dir que m’haurà assaltat per sorpresa, però quina sorpresa sentir-lo ja avui, i notar el retrunyir de la porta en algun corredor d’aquest cos que sap poca cosa, però que intueix de meravella.