Convençe’ls-en

43386644_918213458364646_249650527472713728_n.jpg

S’irrita quan se li apilonen, inevitablement, sobre el full i, amb el bolígraf barruer, els vol convèncer de fer la vertical, el pi, un salt mortal. Però els impostors no són fàcils de manejar, fan trampa, i aquestes carcasses mortes, xucladores d’identitats properes, es trepitgen, com contorsionistes mal girbats, anxovats en finals de frases asfixiades per un punt urgent i autoritari (i punt!) que podria foradar el paper.

Fent-se els desnerits, els mosqueta morta, mínims i molestos com la sorra a la sabata, l’obliguen a parar quan vol córrer i a recalcular, amb ull de manobre, els riscos d’alçar una paret ben normativa, però, alhora, impronunciable. Se sent imbècil entropessant en la trampa del balbuceig que ell mateix s’ha parat, i enervat, com el cambrer que eixuga amb la baieta els cafè que ha vessat, falca els coi de pronoms amb desfici, administrant guionets aquí i allà, com l’argamassa que cus les engrunes que, d’una bufada, podrien arribar a sortir volant del paper.

I ell allà, assumint el repte amb ofici, pentinant la cabellera nuada dels mots que no es volen endreçar. Llavors l’artista hi cau: és l’apòstrof. I els pronoms, ara sí, febles, com canalla amenaçada (“ves-al-teu-lloc-ara-mateix-si-no-vols-que-passem-a-majors-que-sóc-ta-mare-i-de-moment-aquí-encara-mano-jo”), es deixen mig moure, sense ganes però obedients, pel tallar i cosir del pobre home que, amb el cap a petar de normes antigues, recitades per dones com lloritos, per fi troba com fer endreça ( aquí em menjo una e, aquí hi va apòstrof i allà un guió).

I després de tanta guerra, la paret aguanta i l’autor (que se l’ha ben guanyada l’autoritat) aixeca el cap, victoriós i satisfet, i davant l’absència de qualsevol ovació, s’adona que aquest ofici seu, amb sort, li farà passar gana.

Anuncios

És normal

7abb260f17fdb9effdecb46db4221461

És normal que la nena xiscli com una esquerda trencant la pau de la nit, que de tan fosca, no li agrada a ningú, filla meva, aquesta nit. I és comú que vulgui llençar la tassa d’ansa apedaçada i esmalt escantonat que em vas portar de tant lluny i que, sobre tot, fa joc amb la teva.

És totalment normal que em faltin, de vegades, costelles amb aquests pulmons que respiren tan poc. És normal, doncs, que m’ofegui una mica i que necessiti un vers com l’espígol, que vingui a fer-me net per dins.

És normal que et busqui a hores en què no t’he de buscar i normalíssim que no et trobi perquè tu has sortit abans a buscar-me. I per això, també és normal que ja no ens trobem tant. Perquè és normal que sempre estiguem en ruta.

Comprendre, literalment.

fb0bc762adf63c69e146a7aa6ccfc44f

Sempre he sabut que la mare va ser-ho una mica per força. I tot i així, la roba plegada. Al seu lloc. I la meva cua pentinada fins a fer mal. El caminar a destemps pels carrers de sempre, entorpit per aquell sot tan conegut, talons de plom que fan difícils les coses senzilles: comprar el diari, anar a buscar el pà, fer el llit.

Desperta, amb els ulls tancats i el somriure invers. D’això en deia descansar. La bata ampla, els músculs flàccids. Les paraules com escates. Mai un poema. Potser les flors.

I fer un mos a mig matí, omplint el diari d’engrunes, mentre li sento el mastegar.

Des de l’atalaia, la vida no la toca i els judicis vénen i van com corbs missatges buscant on desfer una presa.

Un dia, a l’hora d’esmorzar, la mare li va dir a ma germana que s’acabés la llet i ella, que no se la volia beure, va agafar la tassa i, en un descuit de vigilància, va regar les plantes. L’endemà a la cuina ja no hi havia flors i mai més n’hi va haver.

“Tens clau?” em diu ara que ja fa anys que no visc amb ella, que tinc casa meva, jo, amb una porta estranya que ella no sap obrir, perque és corredissa i no pica i tampoc dóna a cap rebedor. I li dic que sí, que ja en tinc de clau, rastrejant en la pregunta algun deix d’invitació. I hi afegeixo “recorda’t de treure la teva del pany, que si vingués, tampoc podria entrar”.

Li amago. Li amago com d’infeliç sóc, de vegades, cuidant els bessons. I li amago perquè no li vull veure el “ja t’ho deia” als ulls. No vull trobar-me amb ella quan em sé trencadissa perquè sé que no m’agafarà amb cura i m’esquerdaré una mica més.

Però m’ho veu, és ma mare! La mare de bessones que veu la seva filla bessona, també mare de bessons. Com matrioixques que es contenen i es comprenen secretament l’una a l’altra sense estar, gairebé mai, d’acord en res.

I en aquest silenci tan poblat de reclams infantils, ens trobem, ella i jo, a l’uníson, en un sospir adaptatiu, veient com s’acosten, de biaix, els dubtes, preguntant-nos si d’aquí vint anys, els bessons s’amagaran també de mi perquè no els esquerdi.

El pal que aguanta el cotó de sucre

1ad94063e880f6b7d2634e0b474f3264Jo sóc el grill que amplifica els silencis nocturns en parcs desolats. Potser un tro llunyà que no arriba. Jo sóc el nus a la gola i el viure endins. Jo sóc la festa selecta on vas a papar per atzar o per error. Sóc la cova després de la bardissa. I la bardissa mateixa, que cremarà al foc d’una llar plena de fills, crepitant els contes que també jo sóc i que, segurament, ens passaran.

Perquè jo em digui Marta Masó Puig, hauran de passar encara alguns dies, molta tinta i alguna absència. Acostumada a la fusió amb la germana idèntica que, de vegades, ella fa de mi i jo d’ella, se m’esborren els contorns i, espantada, nedo difusa fins a l’illa d’algun recipient que em pugui contenir.

I la bestiesa del món bategant per a mi, no em sembla suficient per fer-me present, per concretar-me? Sí, en excés! La bestiesa del món és tanta, que m’embafa: és, a la fira del barri, el cotó de sucre que desapareix sobre la llengua, i jo el desig de trobar el pal, senzill i mediocre, que l’aguanta.

Soror.

Quan em busques, amb ulls felins, els inevitables defectes. Quan em culpes perquè necessites justificar els teus passos. Quan em dius que les coses no es fan així, sinó com tu has après després d’equivocar-te. Que què et pensaves, ànima càndida? Que on vaig així de tapada o destapada. Que, com tu, estigui pels fills i que, des de l’embaràs t’has engreixat molt, no? I no redueixes jornada? O plega. Que li plegui la roba, la hi renti, la hi planxi, la hi desi. Que el deixi conduir, tastar el vi, descansar. Que els homes són així, millor que ho aprenguis ràpid. I no beguis cervesa, i deixa’t els cabells llargs, i reserva’t l’opinió. Que digui sempre que sí. Que renunciar forma part del nostre camí de dones.

Soror, no et trobo.

Llamps i trons

20190724_2256018967791873233668490.jpgFa dies que l’aire em sembla d’un espès de pluja, d’una densitat que sospito perillosa i que, estranyament serena, va donant volum a un esquelet gairebé sense músculs.

I com el crit que es cova de lluny, en algun moment, irromprà la tempesta i xisclarà, imparable, els desencaixos i decepcions, com udols insoportables desfent-nos els timpans.

Tronaran les paraules que hem esquivat i, elèctriques de llamp, ens deixaran cicatrius a l’alçada de la nostra inhàbil destresa.

Ets teu.

Et miro i em perdo, inevitablement, pel laberint estúpid del “podria haver”, com si en realitat hagués pogut triar alguna cosa.

En surto coixejant, dels carrerons de cartró pedra que m’invento, però camino, i ranquejant m’adono de com em frustra aquesta ferida perquè, així de guerxa, no t’atrapo, i te m’has fet gran de cop i sense mi. I potser no em necessites tant perquè no em podries tenir, tampoc.

M’alegro que et facis gran, sí, (que diguis paraules en anglès que no reconec, que tinguis pigues que no imaginava, que ploris per un “cromo” i que ja no, que parlis tant en castellà, que em diguis els mals (falsos) que tens, sense llàgrimes), mentre sento que em pertanys relativament, només. Perquè ara ja ets tu. Ets teu.

Metralla

9c6e4c0a870209ad23904403434581e7Metralla pura:

Va ser un esclat per sorpresa. Un flaix encegador. Un estrèpit descarnat. Un d’aquells estralls que trenca l’ànima. Un espetec de llamp. Una fuetada sense avís.

Tocat i enfonsat. Home abatut. Cos a  terra.

I vaig haver d’aprendre a viure així, amb el tacte de la bufetada clavada a la galta. Amb la cicatriu a la pell. Amb el record del puny sobre l’ull morat. Coixa. Ferida. Convalescent.

Aquell vers, en uns segons, m’havia clavat més metralla al cos que cent novel·les. N’heu conegut mai, un d’així?

L’art del saurí

L’esplanada agresta i silenciosa, coberta de converses polsoses que es fan sorra, que es fa duna i, després, desert.

Un dia, una paraula tendra, un bri desubicat, trenca l’erm ressec i raspós, i captivada el deixo viure, exòtic, estranger, turista, singular, enmig del que podria tan sol somiar ser, potser algun dia, un prat.

I el brot fresc entre el vapor de l’estuba, no triga a assecar-se. Però la idea del camp verd ja em viu a l’estómac i, a poc a poc, de nit somio obagues i abundors, i el desig, lentament, es concreta i s’instal.la de dia, també, sobre el prat perpètuament nu d’herba, que ara ja sempre descriuré pel què li falta i no pel què té.

I és llavors que, amb l’art del saurí, cavo decidida els pous que necessito, per descendir pell endins, entre solituds pregones, fins a trobar l’aigua que els meus anhels es mereixen. Perquè sí, vull un prat verd.

Quietuds

Il.lustració de Delphine Labedan.

Una mica cada dia, he après a anar engolint la vida al galop i, amb mossegades avaricioses, he golafrejat escassetats amb presses i forces que ja no necessito.

Un llac immòbil, d’aigua gris. Un cel mat, prenyat de nit. Un prat sec, pelat i rostit. Paissatges que m’han deixat orfe de viatges i amb l’estómac concau i adolorit.

Ara, doncs, aminorar la marxa i obrir els sentits: al llac, buscar-hi el capbussar vermell dels peixos, els caps d’agulla, en el tapís de la nit, i entre el rostoll, sentir l’anar i venir de les formigues o algun vesper brunzint.

Quietuds austeres i plenes de camins.