Paraules clau

Em feia gràcia arribar a casa a les palpentes i no trobar-la mai a la primera. Asseguda al graó de l’entrada, navegava per la natural blavor de la nit encobrint la vida silenciosa del jardí. “Vols jugar? D’acord!”- em deia, respirant enriolada i condescendent. Amb la vista adaptada a la nit i a l’alcohol, obria la bossa – “On coi ets?”- palpava el moneder i el mòbil, sempre buits, algun caramel oblidat, les claus del cotxe, engrunes i paperets… i per fi, la clau de casa. Fer alguna tentina, recompondre’m davant la porta amb l’elegància dels borratxos i posar-me molt “sèria” amb la clau que no vol entrar. Encertar-la, seguir el so de l’encaix com gira, descalçar-me i descansar.

Continuo parlant amb les portes, però ja no em fan tanta gràcia les hores a l’escaló sota d’aquest blau natural ara ja tan denigrat, buscant la clau en un pou que, de vegades, si em despisto, se’m menja i se m’emporta el nom i la tendresa. Acumulant branquillons qualssevol, perquè la clau no la trobo, com una lladre sense ofici, forço aquest pany raspat de tants intents, vigilant de no fer-m’hi massa mal.

Però la porta no s’obre i, tan sovint, em quedo perplexa pensant el significat de quedar-me tancada a fora… Llavors, valoro que potser algú ha tancat per dins. O reculo i destrio un branquilló més adequat. O presento que m’he equivocat de casa, i que la borratxera és major del què creia.

Florir-se

Tot comença amb un rierol cristal·lí, que sol ser d’aigua (els alcohols forts els guardarem per dies especials). Sinuós, va alimentant els meandres amb llots que humitegen els conreus contiguos. Si, a més, des de les alçades del logos, algun déu generós ens ha concedit nevades denses, amb el desgel, a la primavera, potser tindrem més cabal i la sobreabundància es podrà canalitzar una mica més enllà, fins aquell camp que sempre ha volgut presseguers.

Ens cultivarem fins que tinguem l’evidència dels brins i, si els sabem llegir com troncs, tindrem, a la fi, un camp de presseguers.

Llavors ja podrem preocupar-nos per predir gelades i pedregades que enviarà, caprixós, el mateix déu de la sortosa nevada, castigant-nos ara, com canalla, per alguna cosa gravíssima que el nostres cervells d’humans requítics no poden entendre. Així que si els presseguers sobreviuen, tindrem el miracle de les flors a cabassos i la vida ens semblarà flonja i que ens vulgui bé. Feliços anirem a ple sol, amb la pell descoberta sense pensar en les ferides i, embriacs de plenitud, arribaran els fruits.

N’hi haurà tants, que podrem alimentar un poble, si té gana. Però si, després de tot, els aliments sense plàstic no lluen, llavors, veurem com se’ns podreix l’alegria a la pell, i amb sort, potser podrem donar-nos a trossets, en una macedònia d’engrunes, traient-nos l’excedent de sobre, apartant la floridura i confiant, que aquesta capa de vida morta sigui, també, adob.

Plural majestàtic

Com us diria els colors del sol, avui que els puc sentir des del pas lent, tan poc acostumat a badar, tan esclau de l’exigència del fer, tan gratuït en la petjada que no pretén anar enlloc. Us els diria amb el taronja de la pell que s’escalfa, amb els lliris dels braços oberts, amb la dansa capritxosa del vent a l’olivera tendra i escabellada. Ara l’aleteig d’algun insectes és el soroll més torbador, i com us el portaria, si pogués, prop de la bonior d’on ara sou per refrescar-vos l’ànima ensopida, pretensiosa i amenaçada, tan pendent de la finestra, sobretot ara que fa bo, enfiladissa com l’heura, quan somia.

M’abriguen, aquests pedaços que cuso, lletra a lletra sota el sol d’aquest jardí que he cuidat, fora del ring i sense força, a l’empara, només, del que jo sóc. Si teniu fred, Majestat, també n’hi ha un per a vós, d’abrigall, de jardí i de sol, i potser, amb el temps, ens podrem tutejar.

Lavandula

cedabaa6-addd-4dc4-8b8f-4c46a9338e55Em commou el consol de l’espígol que creix, malgrat tot, sobre la taula d’aquest menjador assolellat i, per fi, silenciós. Mentre penso que aviat podré anar a escriure al jardí, segueixo un fil, com de tija, que veig que vol jugar:

La lavanda, vigorosa, ara vessa per terra i arreu, i vol cobrir-me salvatgement i retenir-me, amb cadenes d’arrels primes, sota la seva escultura de fragància sedant.  Èbria de bardissa i d’aquest paisatge nou, aprendria a rebre la pluja impassiblement, a escoltar-ne el degoteig  que em faria créixer els cabells de medusa, com esbarzers, nuats i feridors. Mai més compraria el perfum  embotellat dels nenúfars per amorosir-me la pell morta que solo vestir-me com una frontissa entre jo i aquesta vida que tinc. La poesia no en necessita de perfums prestats.  I podria, per fi, dormir al redòs d’algun sotabosc oblidat, platejada pels ulls d’una lluna que m’entén.  I així, potser en despertar, no hi hauria tanta boira i no m’hauria d’arrapar, com el nàufrag, a l’escalfor salvavides d’una altra tassa de cafè, i la barca faria camí, llac endins, cap a la meva pròpia terra màgica, assumint que potser hi arribo tard.

 

“Despeguen!”

fcd6ba45ab5e6b6593b07806964a7cdbSuposo que sota el crispeteig de la veu que sento per megafonia, el pilot deu anunciar el meu vol, i el mateix fet de “suposar-ho” fa que me’n doni vergonya d’aquest anglès de llibre que tinc, que on vaig així, que sembla mentida criatura, viatjar sense idiomes… Mentre faig callar l’àvia i la mare i tots els cursos d’anglès que m’han pagat inútilment, sento com els motors em ronquen. Passaran no sé quantes hostesses a obrir la possibilitat de caure cel avall perquè algú s’ha sobrevalorat una mica i no ha calculat prou bé la distància respecte el sol, la cera s’ha fos i les ales s’han desmuntat deixant rastres, com borrissol, de plomatge sintètic voleiant entre els núvols que mai han estat de cotó.

Tot i així, aquestes dones tan maquillades que volen cada dia en els viatges dels altres, s’asseuran, es cordaran el cinturó i jo, que ja no sé si vaig o vinc, amb l’embranzida dels motors jugant-s’ho tot, sentiré com al meu tòrax hi esclata l’impuls del viatge, la set de paisatges nous, i alhora, el gric-gric de les ungles arrancant gomets que es resisteixen, rascant-ne la cola resseca de temps sobre la taula, el llibre, la pell… “Despeguen”, em dic, i de sobte comprenc el pare i les tantíssimes vegades que ha agafat avions, tenint més clar què trobaria que no pas què deixava. Ben al contrari de mi, ara que per la finestra veig tots els arbres que he plantat i que sento com n’he estimat cada centímetre de la seva escorça.

Respiro fons i m’afermo a la cadira de la terrassa, sota aquest sol que m’escalfa, i acabo d’escriure a l’ordinador aquest inici de viatge, amb l’anhel de sortir a buscar-me i amb el dol per tot allò i tot aquell qui es va quedant a terra, tan a contracor.

 

 

Poema de fer anys

115e04f2a046bb10159804f55b6ad77e.jpgQue la nostàlgia de la pluja, avui, em sembli refrescant. Que la solitud que tan mastego, ara em faci sentir lleugera. Que si em trenco no sigui pels ossos, sinó per idees que s’hi assemblin tant que les desestimi. Que la boira sigui, cada cop més, filla del paisatge i no tant dels meus ulls. Que el dubte m’encengui la vida i no apagui els motors. Que fer lloc a l’amor sigui car -d’acord- però possible.

Que pugui ser més autora que deutora.

I que compti amb mi per anar per la vida.

 

 

A recer de l’arrel

M’agradaria tant trobar la vella cova en la boscúria frondosa de les teves mans còncaves i sàvies. O el retir, també, en cada arruga silenciosa que et marca la vora dels ulls, on de jove, segurament, la pell tibant cridava infatigable, tant com la meva crida ara.

Voldria fer una pausa al recer discret que et buscaria darrere el lòbul, ja flàccid, de la orella on fa temps hi deuria tremolar l’escalfor roja del robí xiuxiuejant desitjos, gronxant-se’t des de l’arracada seductora.

I trobar l’oasi que se t’obre al pit, per als animals assedegats com jo, tan ferits i acomplexats, que se te’l beuríem golafres de descans, però que amb l’assossec i la fermesa de la remeiera, vindries i ens convenceries amb paraules com ungüents, fets de la veu untuosa i guaridora de qui ja ha viscut tant.

Quanta tendresa m’arribaria, viatjant pels passadissos que connecten les dècades, superant la ciència i el rigor, embolcallant-me sàviament en aquesta nit que detesto, acollida en la teva onada mansa, mentre em cargoles els rínxols entre aquests dits que no demanen res, com si insistint en la seva forma, en la meva forma, em diguessis que no sóc un error, que tot és on cal i que, com un nét que busca conèixer el llinatge, troba el seu lloc essencial, aferrat a l’arrel viva i més vella dels seus.

Però ni tan sols et puc recordar, només puc imaginar-te a través d’aquestes paraules que em fan, ara, tanta companyia.

El regal que s’amaga

Encara al llit, una llambregada m’enrampa el cervell: hi ha un regal perdut. El meu. Fa dies que no hi he pensat i ara no sé on és. Aquesta propera nit, és la nit de reis.

Acallo la descàrrega perquè tinc son: després el busco, em dic. Diria que el vaig deixar al safareig, així els nens no el trobarien. O potser a l’estudi, però quan hi vaig fer endreça l’altre dia no tinc present haver-lo vist. Bé, no passa res, no es pot haver perdut, el regal és a casa, segur!

Però en el meu cos hi queda l’ombra de l’espina que es va fent lloc, rautant-me, carnívora, i el so del seu nyic-nyic masegant-me l’humor es fa insistent com el tic-tac del rellotge que abans no percebia i que ara em sembla odiós, i és així com vaig acollint aquest corcó contra la meva voluntat i ostres… ja no puc dormir.

Fastiguejada, activada per aquest rau-rau obsessiu i neuròtic, obro la porta del safareig, ha de ser aquí, en una bossa de paper de la qual no recordo el color… però, no hi és.

L’ansietat puja. I, ara encara no ho sé, però ja tots els camins que avui faré per casa estaran marcats pel rastreig de trobar el regal: m’adonaré de la pols que hi ha a tot arreu, de l’olor artificial dels armaris que no obro, del desordre al sabater, de la roba que sembla d’una altra, de quant temps que fa que la guardo, de les joguines de criatures que ja no ho són i de tot l’espai que ocupen les coses mortes. Potser, emprenyada, n’apilaré algunes per llençar-les. No ho sé fer diferent, encara, els adéus em costen.

I després faré el dinar, plegaré roba i voldré llegir, però ho faré tot a mitges, perquè encendré el fogó sospitant d’un calaix que fa temps que no obro, o plegaré la roba pulcrament, però amb la responsabilitat d’haver perdut el meu regal, culpable del desordre i l’amuntegament. Llegiré lletres soltes i inconnexes d’algun llibre que postposo, mentre, catatònica, pensaré en quina vida s’ha convertit la meva vida, que vaig perdent els regals garantits, quan ja no espero que algú m’encerti els desitjos.

I, al vespre, després d’haver vist tres veïns amb túnica i sense camells, no hauré tirat, encara, la tovallola, i acabaré d’embolicar els regals que sí que controlo i els col.locaré sobre el platet de cada criatura potser amb el seu nom en majúscules, que així el gran ho podrà llegir. I el meu plat estarà buit, i em sentiré estúpida. I encara m’hi sentiré més quan els fills, demà matí, em mirin amb cara de llàstima i no pugui dir-los que he perdut el meu regal, perquè, per a ells, els reis són encara màgics, i no van perdent les il.lusions en els forats negres i domèstics del cada dia. Llavors, possiblement, ells també pensaran que la seva mare ja se’n surt prou, però que potser s’hi hauria d’esforçar una mica més, si vol rebre regals l’any vinent.

Contenta de veure l’encert dels regals dels altres, els faré xocolata desfeta en pijama, i jo, que sóc la-dona- que-perd- els-propis-regals, n’esmorzaré només la olor, perquè, posats a restar-me plaers, hauré decidit, segurament en aquell precís instant, que em cal fer dieta després dels torrons que aquest any no m’he menjat.

Pels ninges!

Captura de pantalla 2019-12-27 a les 12.07.08.png

No és la taula tradicional de sempre: hi fa molt més sol i s’hi respira aquell permís de vacances d’adult, sense horaris, ni deures, ni pares.

Persuadim els fills per fer un vermut que faci de dinar. Els diem que estem molt “locus”, que què els sembla si, per un dia, fem un pica pica ple de patates i olives i refrescos i passem de dinar, a no ser que algú tingui més gana. Tots tres ens miren amb cara de “per fi ens heu entès!”, però al fill gran de seguida li endevino la sospita, sap que alguna cosa falla, però, davant la oportunitat de dinar amb aquàrius, calla i, jugant fort,exigeix croquetes, també.

A la terrassa d’un bar qualsevol, en cadires de plàstic resseques, seiem tots cinc: els més petits, tot i seure-hi de genolls, gairebé no arriben a taula, però el gran seu com un homenet al meu costat, i me’l miro a través de la distància ombrívola de les ulleres de sol, satisfeta de poder anar veient qui va essent.

Quan arriba el menjar a taula, el sol tremola una mica. És hivern, però no ho volem veure. El pare distribueix la beguda sota la mirada del cambrer que es cansa només de veure’ns, i, per enèsima vegada, reubico la coca-cola zero i la cervesa (després tornarà a passar amb el compte i el cafè sol).

Amb els gots plens, els dic “brindem!”, com en un impuls per celebrar la vida minsa que respirem, avui que no hi ha restriccions. El pare assenteix i s’aventura a posar-hi paraules amb un “brindem per…” quan és interromput per una veu solemne i impostada sortint de la boca del fill gran que, alçant l’Aquarius com un cavaller artúric, diu “brindem pels ninges!”.

Se m’enfonsen les idees i em miro el pare – buscant-hi algun rastre del qui fa molts anys havia estat el meu nòvio- i li dic “Pels ninges! Sí senyor!”, mentre s’obren camí un parell de llàgrimes ínfimes dibuixant reguerons sobre la pell lilosa de les ulleres tapades amb bbcream. Llàgrimes perquè fa dies que un ull em plora sol, o perquè hem trobat un moment per descansar, o per perquè per fi nosaltres som els únics pares de la taula, o perquè els ninges, en realitat, som aquest home i jo, que fa mesos (anys!) que remem sense mirar-nos, i que ens retrobem fugaçment el dia de Sant Esteve, fent vermuts a ple sol i brindant perquè, en realitat, necessitem creure en el futur.

Pels ninges, doncs.