L’art del saurí

L’esplanada agresta i silenciosa, coberta de converses polsoses que es fan sorra, que es fa duna i, després, desert.

Un dia, una paraula tendra, un bri desubicat, trenca l’erm ressec i raspós, i captivada el deixo viure, exòtic, estranger, turista, singular, enmig del que podria tan sol somiar ser, potser algun dia, un prat.

I el brot fresc entre el vapor de l’estuba, no triga a assecar-se. Però la idea del camp verd ja em viu a l’estómac i, a poc a poc, de nit somio obagues i abundors, i el desig, lentament, es concreta i s’instal.la de dia, també, sobre el prat perpètuament nu d’herba, que ara ja sempre descriuré pel què li falta i no pel què té.

I és llavors que, amb l’art del saurí, cavo decidida els pous que necessito, per descendir pell endins, entre solituds pregones, fins a trobar l’aigua que els meus anhels es mereixen. Perquè sí, vull un prat verd.

Anuncios

Quietuds

Il.lustració de Delphine Labedan.

Una mica cada dia, he après a anar engolint la vida al galop i, amb mossegades avaricioses, he golafrejat escassetats amb presses i forces que ja no necessito.

Un llac immòbil, d’aigua gris. Un cel mat, prenyat de nit. Un prat sec, pelat i rostit. Paissatges que m’han deixat orfe de viatges i amb l’estómac concau i adolorit.

Ara, doncs, aminorar la marxa i obrir els sentits: al llac, buscar-hi el capbussar vermell dels peixos, els caps d’agulla, en el tapís de la nit, i entre el rostoll, sentir l’anar i venir de les formigues o algun vesper brunzint.

Quietuds austeres i plenes de camins.

Cara pigada

M’estimo quan et pregunto com t’ha anat el dia i se t’agombolen paraules enriolades sobre els llavis, fent equilibris entre els forats que t’han anat deixant, al somriure, les dents de llet.

M’estimo quan anem al cinema i triem, a l’uníson, la pel·lícula més avorrida, per no patir. I abraçar-nos fort, si ens equivoquem i ens fa plorar molt, mentre ens convencem que valia la pena, que era boníssima!

M’estimo, quan algun vespre em desmaquillo, cerimoniosa, al teu costat i, al tercer cotonet, quan ja gairebé has après a dir HI-A-LU-RÒ-NIC, tanques una mica els ulls, i em preguntes que per què ho faig, de maquillar-me, “si ja som macos com som”.

M’estimo quan puc matar-te a pessigolles i cridar-te “cara pigada! cara pigada!” fins que et rendeixes i crides rient tan fort com jo que “prou, prou, prou!: cara estimada!” com una contrassenya que ho posa tot a lloc.

I llavors m’adono que és a través de la teva naturalesa, que puc anar veient la meva, i que estimant-te a tu, em vaig estimant a mi.

I t’estic agraïda.

Rosa, -ae.

Geomètricament, hivernes discreta en les foscors inquietes d’esglésies rònegues. Esperes, amb paciència pètrea, el moment exacte de la prim(av)era declinació: el sol t’encendrà i lluiràs calidoscòpica, en totes les sintaxis possibles, dins el temple de cada cos que et vulgui sentir.

Bon Sant Jordi!

Natura forta

Ara que els dies se’m col.loquen ordenats sobre la pell, com escates endurint-me el tacte,

que m’afermo, solitària, rosegant el tedi que sovint no sé desossar,

que m’angoixo pensant en anar-me’n i també en quedar-me,

que camino sola per carrers sense jardins,

Ara, sota l’escorça, la saba bombeja rítmica, perquè la natura és forta.

Com si diguéssim

475073cdc880be12344801c8a6426455

És…,

com si diguéssim,

el so molest d’algun telèfon en una trucada urgent que no despenjo. O el led vermell i intermitent, que va jugant sobre el panell de control que, amb la rutina, he oblidat. O el clatellot del conte curt que em parlaria d’una espina que ara viu a la faringe i no llegeixo.

És com si diguéssim, però no ho diem.

Sentir-me

Busco amb urgència l’escalf dels mots que em gronxin i m’abriguin, com la manta que voldria, flonja, sobre el cos gelat, en una nit sense cap llum.

I un consol, com de poema, rimat i just, que em donés espai, només per sentir-me, tan sols per sentir-me.

Agraïment

Sento, en la meva escassa, preuada i buscada solitud, la vostra presència mansa, com el sol apreciadíssim i tímid d’una primavera que no arriba i que tampoc demana res. Com l’onatge platejat i constant, hipnòtnic i compassiu que sempre sé on trobar i per això mai busco.

Sento els meus cabells part de la trena que els dits dels anys han pentinat i repartit amb els vostres, desnuant i nuant episodis que ja formen part d’aquest nostre i peculiar entramat.

I cadascuna és cadascuna amb un deix de l’altra que encara la fa més ella, més tu i més jo.

I em sento afortunada de viatjar amb vosaltres pels entrebancs de la vida que encara no sé què em vol explicar, tot i que alguna cosa em xiula.

Gràcies pel vostre silenci de bosc, per la mirada submarina, i per l’escolta de les meves temudes paraules mudes.

Vacances

Avui m’he trobat una nota escrita per a mi, sobre el pedrís de la cuina, que ahir, havent sopat, vaig deixar olorós i impol.lut.

“Marta,

sé que estan essent uns dies ben densos… sé que et canses de cuidar-nos a tots, sé que fa temps que dines amanides gelades dins el plàstic del tupper trist, per guanyar algun minut que no acaba, tampoc, de ser ben bé per a tu.

Sé que els divendres a les tres sents la fiblada del cansament, precipitant-te en caiguda lliure fins a sentir el xof sobre el terra fred del mosaic que fregaràs per enèssima vegada, d’on recolliràs truita, pizza, verdura o rostit de la sogra. I que ser mare a vegades et punxa, com punxa l’agulla de fer mitja quan va teixint.

Sé que ja no mires sèries, i que t’és impossible llegir, que fas mans i mànigues per encertar el dia que li toca xandall al fill gran, o posar-li fruita o guardar tubs de paper de vàter per fer uns binocles tan importants.

Sé que no t’agrada, ser aquesta. Que enyores tenir la casa neta i plena d’amistats antigues i noves, i fer-los dinar en un migdia calorós, que et falta sovint l’aire bàsic per respirar, i que escriure -com ara mateix- ho fas des de la perruqueria, amb el teclat insoportable del mòbil, quan vas a repintar-te el pas blanc del temps a la cabellera.

Pensa que t’entenc, que t’estimo i que t’espero. Ens en sortirem.

Signat, El Teu Amor Propi.”

I, entre mi, m’he dit: “Ostres: necessito vacances”.

La clau

Busco les claus dins el magma de la meva bossa una mitjana de tres cops al dia. Sempre castigant-me perquè “segur que les he perdut, que ja està, que avui sí que l’he vessada, que sóc una desmanegada, que quin desastre de bolso”.

Avui, buscant, buscant, les he trobades totes: les de casa que mai tinc a mà, les del cotxe, que sempre busco amb pressa, les de la feina, que mai he d’utilitzar perquè sempre hi ha algú que arriba abans que jo, les de la bústia, que em guarda multes i avisos de transportistes que passen cada dia a la mateixa hora per comprovar que no, no hi sóc, …

Totes amuntegades, amb els seus clauers de coloraines, vessant del meu puny ofegat de metall, a qui li agradaria fer girar el pany i sortir.

Però… sabeu…? no troba la clau.