Viure

bd9afbc804e78a6f91f9238034c73273Arribo fent força, tibant les regnes, amb els cavalls desbocats. Penso en tu i se m’esberla la realitat que, mentidera, se m’havia figurat benigna, garantida, benèvola.  M’acuso d’innocent mentre el cor em crida a la gola un silenci gelat. Respiro i penso qui seré jo d’aquí uns minuts, quan et tingui al davant, a tu i al teu camí, que tan de bo no s’augurés tan curt.

De la mà del teu fill, a qui adoro, entro a la cuina, i t’hi reconec adolorida, al sofà, prop del foc que t’escalfa la teva, de flama, que tentineja. I t’esforces per somriure’m i fer-me lloc a la vora de la teva vida que tremola. I em confesses que tens l’equipatge fet, que només et falten alguns permisos, mentre la tardor, que gairebé no pots percebre, t’acompanya en cada fulla que voleia.

No hi ha condescendència, ni auguris, ni futur. Només hi ha el respecte, el silenci, el present. I l’admiració i la companyia, que ja no sé si la dono o la rebo.

Gràcies, per aquesta lliçó de vida.

Vivim i ens morim.

 

Anuncios

Del cel a l’inTern.

ddaa25fec2af6114003a4440ed858c29M’ha assaltat, traidor, un poema que feia equilibris sobre els llabis tendres i nets d’una nena de deu anys. El deia amb tanta cantarella, gaudint  tant de la rima!

Li he demanat si el podia repetir. Tres vegades. I després el silencia ens ha dit com d’exactes, de pulcres, de senzills i de clarividents són aquells versos que han fet niu sota la pell nostra, sense permís, i n’hem sentit la carícia, de vegades dura, dels branquillons recargolant-se, deixant-nos un buit a cadascuna, per omplir.

Abans pensava que allò elevat – la poesia, per exemple- pertanyia al cel. Ara sé que no, que pertany a l’intern.

 

Sol de tardor

“Sol de tardor que comences
a esgrogueir tants jardins,
que endolceixes fulla a fulla
tots els recers i els camins,

que omples de melangia
els passadissos del cor
i que duus a cada cosa
tendrament la seva mort,

fes-me entrar a la teva dansa,
sol de tardor complaent,
vés minvant sense recança
els poders que té la ment,

apilona’ls amb les fulles
que, cansades del seu vol,
amb un esclat incendies
i es perden en fumerol.”

Narcís Comadira

 

Els coberts covards

dee8464d321629d97a6cb82f1cfbb347

Ja tots tres tremolaven sobre les estovalles quadriculades i ni tan sols se sentien, encara, els passos del comensal acostant-se a taula. El Ganivet, si hagués pogut, s’hauria amagat sota el tovalló, però, de fet, era mala idea, perquè tard o d’hora el trobarien i el seu intent de fugida només serviria per quedar mig ofegat sota aquell tros de tela.

Així que figurem-nos, ara, la Forquilla, la Cullera i el Ganivet, arrapant-se als quadres de les estovalles, encomanant-se al cel, que els donés un dinar sense gaire patiment.

Per l’olor que sortia de la cuina, van poder saber que el menú d’avui seria dur: escudella, de primer, i llengado, de segon. Com que no feia olor de pastís, ni de coca, ni de res dolç, no es van atrevir a augurar les postres. Ja la Cullera, nerviosa, patia per l’escaldufada que s’emportaria, que la gent té la mania de refredar la sopa ofegant-li el cap dins el caldo roent, mentre bufen sobre el plat com si tal cosa, i clar, una així, es queda amb les idees rostides! El Ganivet, que és una mica aprensiu, – quan la cosa està crua… ho passa fatal, pobre- només de pensar en tallar la pell biscoseta del llenguado, amb aquella cara de peix que fa, ja se li esborren les dents, quina angúnia! I la pobra Forquilla, poruga com un cargol dins la closca… que ella d’esgrima no en sap ben gens, per haver de lluitar contra tanta espina. I si d’aquesta se’n surt, tot seguit, cap a la boca, esperant la queixalada del comensal afamat que, durant un instants, semper l’acaba deixant a les fosques, dins la caverna de la seva boca.

-Prou. Això no pot ser!- va dir la Cullera amb decisió- Ens hem de sobreposar, no pot ser que un dia perquè hi ha peix i un altre perquè hi ha carn, sempre estiguem patint a taula. Hem de trobar una solució.

-Oh, sí, mira que espavilada -va dir el Ganivet, que s’ho agafava tot de punta- com si a tu la sopa roent t’anés bé per al cutis! Que tu també et queixes sempre, e! I no deu ser fàcil trobar una solució, si no, ja l’hauríem trobada fa dies, que a ningú li agrada patir…

-Ai, jo ho sento, e…però amb tant de guirigall, em bloquejo…- va dir la Forquilla, amb cara de desmaiada.

-Ostres, Forquilla… si és per la teva força de voluntat, no ens en sortirem mai e!- va dir la Cullera amb veu desesperada. I el Ganivet, que aquesta vegada li va donar la raó, va seguir:

-Sí, va, noies… mirem de no perdre el nord. El menú està gairebé a punt d’arribar a taula i nosaltres aquí, que si tomba i que si gira. Fem-ne via, que ens hi va la pell!

En aquestes cavil·lacions estaven els tres companys de taula, quan de sobte, es va sentir una rialleta esquifida que sortia de sota l’ombra del plat de porcellana. -Xxxxxt! Que ho sentiu? – va dir la Cullera. – Sí! – van assentir la Forquilla i el Ganivet.

Enriolada, una Cullereta de cafè a resguard de la vora del plat, escoltava d’amagatotis la conversa dels tres amics.

– Cullereta, ja t’hem vist!- va dir la Cullera, amb aquell to amb què les mares adverteixen les filles- i no ens fa cap gràcia que et riguis de nosaltres- va afegir.

-Jo? riure’m de vosaltres? no ho voldria pas!- s’excusà ella – És veritat que reia, però és perquè, després d’aquest àpat, segurament, el comensal tindrà ganes de prendre’s una infusió ben calentona, de menta, o de poniol, potser, i llavors, serà el meu moment: m’agafarà pels peus i em submergirà en aquesta mena de banyera aromàtica i em farà dringar dins la tassa, amb energia, i jo faré un remolí d’aigua, herbes i sucre i quedaré tota dolça i xarbotada, i el meu cap pensarà coses barrejades i divertides que no hauria pensat mai. I ja tinc ganes que arribi aquest moment. Per això reia: d’emoció!

Els tres amics, van quedar muts.

Riure…d’emoció? Quan temps feia que la Cullera, la Forquilla i el Ganivet no reien d’emoció?

-Què us passa?- els va instar la Cullereta -Què feu tan parats, amb aquesta cara de babaus? Responeu! Què teniu?

I va ser el Ganivet que es va atrevir a dir – Doncs… el que passa és que no se’ns havia acudit mai que pogués ser agradable aquest desgabell…, com que a nosaltres ens fa tanta por que ens remenin… – va afegir, tot sorprès.

-Sí – van assentir la Cullera i la Forquilla, aquesta última havent recuperat una mica el color. – I no et fa por repicar dins la tassa, amb el líquid tan calent?- va preguntar, encuriosida, la Cullera.

-Doncs la veritat, és que no…no hi penso gaire, jo, en com seran les coses quan passin, perquè moltes vegades quan passen, no són com les he imaginades. Prefereixo viure el moment i guadir del què m’ofereix cada oportunitat!

-Caram, Cullereta, que valenta! -va afegirla Forquilla- És que nosaltres sempre tenim por: tenim por de la sopa massa calenta, però també de la sopa massa freda, tenim por del cap del llenguado, perquè és fastigoset, tenim por del seu cos, per les espines, i de la boca del comensal, perquè és fosca, tenim por de les pomes perquè de les peles, si les peles com cal, en surten serps, tenim por de l’ensaladilla, perquè no saps mai què carregues ni quants en portes … En resum: tenim por de quasi tot, ara que m’hi fixo.

– Va! que una Cullereta tan petita ens vingui a donar lliçons per anar per la vida! El que passa és que ella és joveneta, i no veu els perills – va afegir el Ganivet, volent convèncer les seves companyes de taula que tenir por és el més normal – Un dia es posarà en un bon embolic, aquesta!

– D’acord Ganivet – va replicar la Cullerata- potser algun dia em posaré en algun embolic, sí, però ben alcontrari que tu, no estaré morta de por, cada dia, quan em deixin sobre les estovalles, pensant el pitjor,i tement el meu ofici. I potser jo n’he d’aprendre del perills, però crec que tu també pots aprendre a gaudir una mica…

El Ganivet hauria seguit la conversa aferrissadament, amb una bona rèplica per a la Cullereta, si no fos perquè l’olla de sopa i la safata de peix van arribar a taula deixant temps només perquè els nostres tres amics és diguéssin “Bona sort!” amb la mirada.

En aquell dinar, els tres coberts, secretament, van fer un esforç per deixar-se sentir la sopa calenta, el tacte del peix i les espines punxants. I alguna cosa va passar, perquè l’endemà, a la mateixa hora, se’ls va verue a tots tres la mar de tranquils sobre els quadres acolorits de les estovalles: parlaven del temps, del xàfec del rentaplats, de a verue qui brilla més… i quan es van creuar amb la Cullereta, la van saludar, tan amics.

Morir de son

9791c1a73144fb964430cb4353252a6eHi ha un deix amorós darrere els ulls endormiscats en aquest matí que ens soporta, malgrat que nosaltres el detestem.

Desencaixats, tu i jo, baixem els graons de l’escala, per efecte ja de la gravetat,  amb l’ossada adolorida i també somnolenta, mentre li repetim al fill gran – ara tu, ara jo-  que vinga, que va, que ja és hora de llevar-se, que vesteix-te,  amb la veu perduda i desganada, descreient-se, ella mateixa, el què diu, perquè sembla impossible que ja sigui de dia.

I sentint-me el cor tan infantil com el del fill que des de la llitera encara viatja entre somnis, em sento vestida d’adulta, i així, a poc a poc, me n’hi vaig tornant,  per contemplar, sense temps per fer-ho, els nadons adormits, per fi, aliens al nostre quotidià resistir.

I els estimo, morta de son, fent tard a alguna banda.

 

A l’ombra d’aquest cactus

15e416af1861fd37392e42effe142c78Hi ha migdies en què la bonior d’aquest despatx sense finestra se’m fa tan fada com un plat d’arròs pastat i menjat sense gana. I em fa pesar les celles, i la maquinària cerebral se m’enfarfega i, del mateix grinyol de peces encallades, quedo mig sorda.

I llavors és quan el miro, tot pacient, allà al costat de l’ordinador, absorbint no-sé-què que diu que és  tan dolent. I jo que també m’hi sento, de dolenta, en aquest estat tan llastimós, em deixo absorbir una mica, també, i m’imagino ara diminuta, descansant sota un cactus que no creixerà mai, perquè és impossible créixer en un despatx sense finestra, sota la llum malalta d’un fluorescent tronat.

Un dia, cactus,  ja t’ho dic,… Un dia, tu i jo buscarem un desert més obert que aquest del despatx, un sota el sol esbatanat, que compensarà la malaltia d’aquest tedi que ens mareja. I tu podràs créixer, i jo, segurament, podré deixar de ser una figureta diminuta i estaquirota i  anar essent tan carnosa com tu.

 

 

Afrodita, ball de murtra i gessamí.

retoc 2Et tremola un rínxol de gessamí sobre l’espatlla nua, i se m’encén més el cor, quan una brisa casual te’l fa voleiar i li insufla la gràcia efímera del seu jugar gratuït.

Porcellana en moviment, solcada pels camins vellutats d’unes artèries que bomben desitjos de vins alcohòlics i turmells vistents.

I no dansis, si-et-plau, no dansis, que em mous l’esperit, si danses així.

De la claror aigualida dels teus ulls navegables, en brollen, ara, urgències de volcà,  incandescències voraces, que fondran les roques, els homes i el temps, celebrant la vida en un cos a l’abast de l’ara i l’aquí, a punt per sentir-se, i fer-se sentir.

I no dansis, et dic. No dansis encara, que no et podré dir.

Un pom de murtra, sobre la taula, i entre la trena, també algun bri… esclat d’olor, de sol i màgia: ets poesia per seduir.

I no dansis, pietat, no dansis, que el meu esperit se’n surt, de mi.

Efecte dominó

 

efecto-domino-23-7-081

Les peces es juxtaposen, inestables l’una al costat de l’altra, i amb la mà cada vegada més tremolosa, n’hi vaig afegint de noves, poruga, allargant una corrua que, esforçada, de vegades, no sap massa on va ni què vol. I a cada peça el risc augmenta i la mà s’atura i es fa conscient que un petit error podria ser devastador.

I, a la fi, quan potser falta poc per arribar a no se sap on: clac, clac, clac, clac, clac, clac, clac, clac…

L’ensurt imparable es precipita escurçant la corrua que s’esgota, deixant, al seu pas, entre la polseguera, un panorama nou. Jauen sobre el taulell camins menys exigents, potser més desfets i escantonats, sí, i també més lliures i experimentats.

Tal com Hera.

9a834a31006fd94dfb4e452259993041

Se’m figura la teva imatge, de cor disgustat, sota la teva faç perfecta, en plena festa. Com la copa translúcida d’algun elixir daurat que mai tastaré, els teus ulls llueixen titil·lants i superbs. El vestit també et lluu, però el cos t’és ben opac, potser fet de la rabiosa matèria del tenir.

Tu, la majestuosa, l’emperadriu, la gran senyora, la dels ulls de paó, la irascible esposa, omplint la immensa sala, irradiant plenitud i presumint de les joies d’una unió poderosa, que tothom sap mediocre i indigne del teu compromís.

La més venerada deïtat, a l’altar dels teus peus, milers de mortals t’han portat flors, però que incompleta et sents cada vegada que el rei t’oblida i, d’amagat, se t’esmuny el farsant, i t’humilia, jugant amb les nimfes, frescor de bosc, a qui després, irada i venjativa, castigaràs. Perquè, sí, el vols a ell,  perquè et vols a tu. I a qualsevol preu: abans mataràs un fill, abans denigraràs l’amant, abans s’esgotarà una vida. Però a ell, no hi renunciaràs. No te li posaràs a l’alçada dels ulls, per sentir-li, i que et senti, l’alè, per descobrir-li, iris endins, una dimensió més desnerida de la que imaginaves. No voldràs veure que t’inventes un home madur, lleial i fidel ,com tu, per ser corresposta.

Seguiràs, tossuda, essent l’eterna consort, fent-nos a totes culpables i rivals, per, deserta d’amistats, entregar-te a aquesta vida d’acompanyant solitària, poderosa i traïda.

Per un coi de vichyssoise

Captura de pantalla 2018-08-22 a les 5.04.53Sóc el Xarli, i sí, foto aquesta cara perquè ja en començo a estar una mica fins als collons de tots vosaltres. De fet, em passo el dia mirant de no fotre-us un ull de vellut, perquè així encara us hi veuríeu menys. I la veritat és que em porta força feina contenir-me,  no sé si m’explico. Vull dir que em destrosseu la paciència fins a límits insospitats, que em foteu nerviós només de veure-us, que us detesto, vaja. I quan us poseu amb el rotllo de salvar el món i plantar arbres i escriure llibres,… m’ho poseu molt difícil per no acabar fent una disbarat. És que m’emprenya que ho foteu tot tan polit, que somieu tant, que sigueu tan ingenus! Que la vida és molt puta, i a mi no em dóna la gana d’estar-vos al darrere, cuidant-vos, com roserets de pitiminí.

De vegades crido quan estic sol. Crido ben fort per sentir que, després, hi ha silenci, per comprovar que no hi sou per dir-me que que calli. I el plaer és tan gran, quan no hi sou, que hi torno una vegada i una altra, com si així em pogués venjar de la vostra presència aclaparadora, del vostre judici de Cèsar, amb el polze enlaire o avall. Un dia, aquest dit… nyac!

La setmana passada, treballava de cuiner al restaurant d’aquí a la cantonada. Sí, llestos, sí! Ho he dit en passat, hòstia,… perquè a mi les feines no em duren,… però és per culpa vostra, e! Que munteu uns números! És que em provoqueu… Em foteu uns curtcircuits, que un dia pararé boig.

Què us deia? a sí!, al restaurant, fent de cuiner, un dels vostres, a mig sopar, va el tio i crida el cap de sala. I amb tota la ignorància li diu que la sopa és freda. I el curt de gambals del cap de sala entra a la cuina amb el seu trajo immaculat i em diu a mi, al del davantal fet una merda, que és freda, que la sopa és freda… “Ès vichyssoise, inútil!”, que li dic jo. I ell que, anant bé, no ha menjat mai res que passi d’una puta pizza resseca, em diu “però si d’això no en tenim, a la carta!”. I jo que li dic “doncs ara sí, ara en tenim perquè on jo faig de cuiner, com a mínim hi ha vichyssoise”. I acte seguit, del calbot que li vaig fotre al cap de sala curt de gambals, la pila de plats bruts que tenia al  seu darrere es va desequilibrar i vaig tenir l’immens plaer de veure com aquells cinquanta plats on havien menjat tot de totxos con els que ara trobaven la sopa freda, se n’anava a prendre pel sac. La meva riallada, després del terrabastall,  va arribar fins a les orelles del porter de l’entrada, un poca pena que, com jo, es passa els vespres servint als senyorets com vosaltres. Així que, si l’estrèpit va arribar fins a la porta d’entrada, també va arribar al rebedor, on hi havia l’amo “fent números”, ell en diu així de fotre’ns els quartos. Bé, el cas és que a mi no me’n fotrà pas més, perquè m’ha fotut fora, per una vichyssoise, tu creus!? per un coi de vichyssoise!

El mar dins del didal

c6aa34a6eca6488f31aabdf1e18423f2

Se’l mirava i li semblava tan poca cosa, tan exageradament petit, tan simple… Els nens cridaven “deixa-me’l!, ara em toca a mi!“, i ell continuava absort, palpant el metall, buscant-hi el doble fons, el secret, el truc…

Li semblava que feia una eternitat, però sí que recordava aquell cloc adust i sord, de quan proa i popa van topar, alhora, amb les parets metàl·liques del didal. Inquiet, va sortir a coberta i, per primera vegada, va saber que calia acomiadar-se d’aquella gàbia que tant l’havia bressat. Ja no hi cabia: ni ell, ni la barca. Amb el temps, havien anat creixent dins aquell espai limitat i protegit, el didal, però ara ja no hi cabien.

I és que durant aquell temps dins el didal, l’onatge havia estat gairebé inexistent. Des d’allí no partia cap viatge, ni arribava gent d’indrets nous. Fins i tot les tempestes, quedaven allí contingudes, pendents de ser desvetllades, acumulant-se en alguna gola, esquifint-se en algun racó minúscul d’aquella embarcació que havia estat raquítica.

Malgrat el tedi, a aquell navegant, pansit com estava, li havia estat útil el didal: el sentia refugi, el sentia cova i llar. Una porció de mar tranquil·la on deixar que els dies passessin, sobre la barca mínima. S’havia acomodat, des d’allà dins, a , tan sols, intuir la vida.

Però, aquell cloc el despertava, l’avisava: havia arribat al límit. La barcota ja rascava les parets del recipient i aquestes no semblaven tenir la més mínima intensió de cedir. La fusta contra el ferro, el cruixir de l’embarcació, en una tensió cada vegada més violenta, prometia una sortida sorollosa, mentre un vapor dens i salvatge s’enlairava sobre la barca, cel amunt. Va ser llavors, quan totes les tempestes es van desfermar, elèctriques,  quan els viatges per fer reclamaven el seu dret, quan l’onatge embravit cridava el nom de l’únic habitant del bot, ressonant com campanades, dins el didal.

El navegant, s’agafà fort a l’embarcació, llançà els rems, i serrat de dents, amb el coratge dels que tenen por, ajupí el cap entre les cames, mentre sentia que l’embarcació s’elevava en un espiral violent. Va ser llavors que la tempesta, en un gran trontoll, desequilibrà el didal, i en el vaivé  d’aquest moment afortunat, el navegant apostà per bolcar-lo, vessar-se, i deixar-se sortir.

Durant hores, va desguassar el mar que s’havia contingut i replegat dins d’aquell recipient ínfim. Semblava mentida que d’allà dins en pogués arribar a sortir tanta aigua. I del navegant, en podríem dir que es mira el didal estupefacte, després dels anys. Se l’emprova, se’l posa al dit i se’l treu, i se l’encaixa al nas, i els seus fills se’n riuen, i quan ha mirat de cantar-hi a dins, ha anat molt just que gairebé no se l’empassa.