Les dones que es trenquen són d’una natura tan fèrtil que, dels estrips de la pell, els n’haurien de brotar lliris, com els que abans duien a la mà.
I són tan valentes que, aterrades, s’engrunen com les crostes del pà sec sobre la taula on han donat i donen de menjar a tanta gent, cada dia.
I és que les dones que es trenquen, ho fan per llocs gens literals…de vegades per l’estern, deixant el cor ben a l’abast, o pels cabells, desbocada intuició, o pel lacrimal que drena la pluja que els refresca l’ànima.
També es trenquen pel vers de certeses granítiques, o per la lluna i per la pruna al vaivé del bressol, o per l’univers que es constel.la, o pel pit que tant ha nodrit, o pel silenci, o pel crit.
En cada esquinç obert sobre cada cos de cada dona que es trenca, com una agulla de cosir, s’hi enfila el bleix tendre i compassiu que les lliga als qui, darrere seu, han de venir.
Que preuades, les dones que es trenquen, que amb la bellesa de la seva veritat crua, ens regalen la seva empremta.
Gramàtiques felices 