Quin enginy, quina traça, quina sorpresa… Que els contes no només són per a nens i nenes ja fa temps que ho sospitem, però fins que no he llegit «Sota la pell del llop» d’Eva Martínez Pardo, no n’he palpat el pragmatisme, la realitat, la oportunitat d’experimentar com de vigorosament aquests contes em truquen a la porta:
-Cloc, Cloc, cloc, cloc.
(un segon, que vaig a obrir).
I ja tinc la casa farcida de bèsties i madrastres, princeses i boscos, castells i cambres. Llums i ombres i camins per seguir transitant per aquesta vi(d)a, seguint el fil dels ancestres, que a la llum d’alguna espelma tremolosa, també sentiren l’atractiu de la foscor.
Gramàtiques felices 